Inicio / Catalunya / Atemptats Barcelona Cambrils / Els altres afectats, els testimonis presencials dels atemptats

Els altres afectats, els testimonis presencials dels atemptats

Els altres afectats, els testimonis presencials dels atemptats
Califica esta publicación

Copiado de la CCMA

El 17 d’agost, Ana Cortés acabava de sortir del metro quan va veure com la furgoneta baixava Rambla avall. Té gravat a la retina tot el que va veure i, encara ara, en pateix seqüeles. Durant aquest temps, ha tingut atacs d’angoixa i ha hagut d’agafar la baixa laboral. No ha pogut tornar a la Rambla.

“Vaig sentir crits, em vaig girar i vaig veure el cul de la furgoneta a mig metro. La gent cridava, corria, cares de por i em vaig adonar que tenia una persona davant meu al terra, gent sagnant, al costat, cossos volant, la furgoneta anava buscant grups de gent i em vaig quedar allà bloquejada.”
Després va haver de protegir-se al metro, d’on va haver de sortir al cap de poc per amenaça de bomba.

“Va venir un mosso i ens van tancar al metro. Després per megafonia van dir que hi havia avís de bomba. Van obrir i vam sortir tots corrents. I encara venia gent corrent de la Rambla cridant que hi havia trets, ganivets i vam començar a córrer, vam córrer.”
L’Ana explica que a l’atenció primària li van fer poc cas del trauma que acabava de passar.

“Quan vaig sortir de Barcelona, vaig anar al CAP del meu poble, a Sant Celoni, i no em va donar primera visita fins al 28 de setembre. Em vaig haver de buscar un psicòleg privat i gràcies a aquest psicòleg privat em va treure les pors més fortes.”
Però, de pors, en continua tenint.

“Quan sento una sirena o veig una furgoneta em ve tota la seqüència com si fos ahir.”
Notícia relacionada: La psicòloga Sara Bosch explica les seqüeles dels atemptats de Barcelona i Cambrils en les víctimes i els familiars

“Tornar la Rambla, no hi he pogut tornar. He tingut ganes, he volgut, però no. Fins i tot, agafar el metro i passar per Catalunya és horrible, és tancar ulls i veure-ho tot.”
Va tenir tota mena de sentiments.

“Vaig passar fases diferents: d’ira, de tots són iguals i de m’han fotut la vida enlaire, però també són víctimes. Em va anar bé parlar amb una noia musulmana del poble i em va fer veure que ells també són víctimes i tenen doble por, perquè també tenen por que agafin els seus fills.”
I es va sentir sola i incompresa amb el que estava vivint.

“No pots fer vida normal. La gent no t’entén. Et diuen tens molta sort, que estàs viva… i és veritat però jo tinc les meves ferides i les tinc a dins.”
Amb les ferides encara obertes, l’Ana mira endavant.

“Oblidar-ho, no crec que ho oblidi mai, però vull poder fer la meva vida normal. Crec que un dia ho deixarem endarrere.”

Deja un comentario

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies
A %d blogueros les gusta esto: